El Ministre Wert

Ensenyament, educació avui

August Lorente i Tibau

Psicopedagog i mestre de l'escola

Anna Ravell de Barcelona

A dos dies de tancar l’edició d’aquest número, es produí una gran mobilització del món de l’ensenyament.

En concret, el dia 24 d’octubre.

Alumnes, pares, docents i partits i sindicats es mobilitzaven i tancaven tres dies de queixes i manifestacions amb una vaga del sector, amb disparitat (com sempre) de seguiment.

Se’m suggerí llavors, com a mestre que sóc, d’escriure algunes línies sobre l’educació al nostre país, abans de la publicació de la revista, ateses l’actualitat i la repercusió social del tema.

Producte de tot plegat és aquest modest article que, havent-se gestat de pressa i corrents, és ben lluny d’intentar ser exhaustiu. Defuig també analitzar les possibles causes de l’oposició de tants col·lectius a aquesta llei.  És, en canvi, un recull d’opinions i sensacions recollits al llarg de molts anys de feina en el nostre torturat sector.

Cal començar dient que l’educació, al nostre país, va de mal en pitjor. Els resultats interns (proves d’avaluació diagnòstica) com els resultats d’estudis internacionals (els ja tristament famosos PISA, però també els PIAAC de 2.013, sobre la població adulta), ens pinten un panorama devastador, preocupant. Som a la cua d’Europa. I és així des de fa quinze anys. I, malauradament, no s’albira cap possibilitat de millora  a mitjà termini.

El ministre Wert ha dit que la seva llei venia a resoldre aquest estat de coses. Que n’era la resposta. De fet, el nom de la llei ja apunta a la millora de l’educació. Essent generosos, suposem que els diferents ministres, populars o socialistes, quan han legislat tenien aquesta sana intenció, la de millorar les coses.

El problema, al meu entendre, rau en la seva incapacitat per dialogar amb els que en saben més, els mestres i docents. Ampliant el cercle, el senyor Wert no ha sabut recollir les sensibilitats de pares i mares, col·lectius d’ensenyants i sindicats d’alumnes. No ha aconseguit dur al seu terreny a la universitat ni a les llars d’infants. Té d’esquenes l’escola concertada, sia aquesta laica o religiosa. En pocs mots, el senyor Wert està sol.

Ara bé, si ens posem a repartir pals, la resta de partits i col·lectius implicats, tampoc s’han mostrat en absolut flexibles en el període de preparació legislativa de l’esborrany.

Això fa que la durabilitat i la salut d’aquesta Lomce es posi, hores d’ara, en entredit.

Ja fa 8 anys discutien i es feia broma.
Les coses, malhauradament, de mal en pitjor...

En segon terme crec que la LOGSE, la famosa llei que a principis de la dècada dels 90 revolucionà el panorama educatiu espanyol, ha fracassat estrepitosament. És més, tinc la ferma convicció que és, encara que no la única (sobreprotecció dels fills, pèrdua del valor de l’esforç en la nostra societat, devaluació de la FP...), responsable dels pèssims nivells educatius que els catalans i espanyols demostrem en el darrer informe PIAAC. Ha fracassat, com tantes coses en el nostre estimat país, per les poques dotacions econòmiques que se li han atorgat. Diners que eren necessaris per desplegar el potencial inherent en aquella llei. Ha anat a menys per les diferents remodelacions que n’han anat desvirtuant el corpus ideològic embrionari.