GNV-47, here!

No badis, s'acaben!

La seva versió digital, mentrestant, la pots gaudir tot llegint-la a l'Issuu.

GNV, 47

La revista que publiquem cada semestre, és a punt de sortir.
N'estem enllestint els continguts.
ben aviat la tindreu, en la seva versió de paper, a les vostres mans.

Arribem al nº 47
Es va fent gran!

E D I T O R I A L

Un cop més teniu a les mans un nou número de la nostra revista, que a poc a poc es va fent gran.

Enguany, les llums de Nadal, que des de finals de novembre, il·luminen per primer cop l’Avinguda, esperem que aportin claror als veïns i veïnes però també als responsables de que el nostre projecte avanci “a pas de puça”, malgrat els nostres repetits intents de que la cosa vagi endavant amb major celeritat.

L’actualitat del debat sobre el barri pivota entorn d’un Concurs d’Idees, promogut per l’Ajuntament (...)

Més, en la revista de paper!

HEMOS ASISTIDO A…

…varios Plenarios, Consells de Barri y Audiencias Públicas, a las reuniones de la Taula de Treball para Vallcarca, a reuniones para debatir-concretar aspectos como la mejora de los espacios “Monjas” y “Casita Blanca” (en los que se plantará algún árbol más y se pondrán varias sillas –de madera, no de hormigón-, quedando a la espera de quitar postes amarillos y los correspondientes, y ya asquerosos, toldos).

También, en su momento, fueron concretados diversos aspectos puntuales para el comienzo de las obras (cuya ejecución sigue) de la zona ajardinada conocida como “Arabescos” (parte izquierda cercana a los pilares del puente de Vallcarca).

A finales del recién concluído noviembre, ha vuelto a reactivarse el proyecto del solar de Avda. Vallcarca nº 95, en el que está previsto hacer catorce o quince viviendas (dependiendo de que la planta baja que da a la Avenida sea vivienda o local comercial) [...]

Més, en la revista de paper!

Adéu a les cabines telefòniques

Per Guillermo Krauel

A principis d’any Telefónica va anunciar que a finals del 2016 es retirarien les cabines telefòniques de les ciutats. La raó d’aquesta decisió és clara i fàcil d’explicar: ningú les fa servir i les cabines ja són, avui dia, un objecte del passat.

El 16 de maig de 1966 l’Alcalde Porcioles, acompanyat d’una gran comitiva d’autoritats i periodistes, inaugurava les primeres 16 cabines telefòniques de la ciutat de Barcelona, sent la primera d’elles, beneïda pel rector de Santa Maria de Cervelló. Fins aquell moment, alguns bars i establiments ja disposaven de cabines o locutoris al seu interior i els usuaris acostumaven a fer-los servir, però sempre depenent dels horaris dels establiments (...)

                                                                                 Més, en la revista de paper!

Receptes de cuina emocional

Laura Gargallo

S’acosten els Nadals i tots pensem ja en les receptes típiques amb què farcir els àpats familiars, amb qè acompanyar les trobades de Cap d’Any amb els amics i amb què donar  la benvinguda a Ses Majestats amb els nens i nenes.

Per uns dies,  recordem i elaborem  les receptes tradicionals que, de generació en generació, hem vist a taula; primer cuinades per les àvies, després per les mares, i ara, fins i tot, pels nostres fills i filles en un intent de col·laborar i participar en aquesta activitat culinària nadalenca.

No cal anar molt lluny per adonar-se que totes les receptes, totes elles, estan basades en una cuina “emocional”: la cuina del cor. 

Més, en la revista de paper!

Fidel, RIP

Acabo de saber que ha mort en Fidel.

Descansi en pau.

En Fidel ha estat, sense cap mena de dubtes, un gegant, una figura clau del segle XX, no només a Cuba, sinó globalment, des del seu lideratge en els països de la tercera via, des del bloc soviètic. 

Influent, en els darrers vint anys, ha col·laborat a forjar una nova ideologia iberoamericana, la bolivariana amb els diferents matisos nacionals.

Respecte total a una persona que ho va ser tot al seu país. A un líder nat, carismàtic que es va tirar Cuba a l'esquena en la seva "Revolución" però que no va saber navegar en la difícil diplomàcia internacional i portà els seus conciutadans a l'enfrontament amb els USA, els seus "lobbies" i, de retruc, amb la influent comunitat cubana dissident a Miami. Enfrontament que esdevingué bloqueig econòmic i, finalment, penúria i misèria. Durant la guerra freda imposà un marxisme radical que l'apropà a l'esfera de l'URSS.

L'allunyament amb el "Che" Guevara marcà un abans i un després en la seva vida, de lluitador per la llibertat del poble a la de polític rocós i immobilista que han caracteritzat el seu etern comandament.

Ara, però, en Fidel descansa.

Ara, potser, també Cuba podrà començar a descansar.

Descansar de sis dècades de dictadura comunista purista, d'expropiacions, de revolució agrària i de purgues.

Descansar de sis dècades de misèria. Cinc dècades que han deixat Cuba arran del col·lapse econòmic, amb més de dos milions d'exiliats (un 25% de la població de l'illa).
Descansar de sis dècades de manca de llibertat.

Sis dècades de repressió política, de presos de consciència, fins i tot d'afusellats.

Per a molts, avui, serà un dia alegre. S'acabaran 56 anys d'incertesa, de travessa del desert. Per a d'altres, l'apenament serà sincer.

Sia com sia, com a tot líder personalista que era, l'incertesa està assegurada, encara que havent cedit el poder al seu germà, potser l'afectació serà sensiblement menor.

Lamentablement, un altre dictador que mor tranquil·lament al llit. I d'això aquí en sabem, oi?

Les llums del nadal

Finalment, després de tants anys i mercès a les 

gestions dels nostres bons comerciants, 

disposem d'un bonic i engalanat carrer.

Gaudiu-lo!

El trànsit a Vallcarca

EL COL·LAPSE QUE ENS ESPERA

August Lorente

Veí de Gràcia

Un dia qualsevol.

Un carrer qualsevol.

A qualsevol hora.

Aixeques la vista del manillar i, al teu voltant, observes una interminable muralla d’acer, de diferent altura, color i condició. Un mur heteròclit però inacabable. Una paret que sembla inacabable, heterogènia com ho és la nostra ciutat.

Ets al mig d’un embús.

El col·lapse que ens espera, ja és aquí!

Si cerquem col·lapse al diccionari, en la seva tercera accepció ens diu textualment ”3 TRANSP Acumulació de vehicles en una via que impedeix la circulació o en provoca l'alentiment”.

Exactament el que ens està passant a Gràcia i a tot Barcelona. A no ser que sigueu sords o cecs (o ambdues coses) us haureu adonat que a la nostra ciutat cada cop hi ha més cotxes, furgonetes, motos, bicis i, fins i tot, camions. Qualsevol dia a qualsevol hora s’observen els semàfors atapeïts de vehicles. Vehicles professionals repartint, aturats en doble i triple fila, arreu, indiscriminadament, amb els quatre intermitents i dificultant la fluïdesa, sovint amb la indiferència dels que haurien de gestionar el tràfec. La ciutat és a dos passes del col·lapse.

Barcelona i la seva conurbació urbana passen, de llarg, dels tres milions de persones.

La recuperació econòmica ha provocat un significatiu augment de la mobilitat rodada, en especial del vehicle privat i d’empresa.

El col·lapse ja és aquí.

Però, què hi diuen els nostres tècnics i polítics?

El govern, crec que puerilment, culpabilitza Adif de la situació. Si bé creiem que els trens de rodalies de la nostra estimada urbs no estan -ni remotament- a l’altura, trobem aquesta justificació simplista i poc global. De ben segur hi ha molts conductors que es veuen forçats a treure el seu cotxe del seu garatge, pels problemes a la xarxa ferroviària. Però, de ben segur, no n’és la causa major ni única.

Li vull preguntar al polític de torn, quina ha estat la inversió en trens a Catalunya entre l’estat però també promoguts per la Generalitat. Quants quilòmetres s’han fet? L’AVE, és bàsic; el corredor mediterrani, fantàstic, però cap dels dos porta els treballadors a la feina, oi?

Un mal endèmic que arrosseguem des de fa dècades, la desinversió ferroviària. La xarxa de trens de rodalies a casa nostra és de riure si la comparem amb la de París, Manchester o Amsterdam. Són desenes els pobles o capitals de comarca on no arriba el tren, dotzenes els polígons als quals no s’hi pot accedir en ferrocarril, la qual cosa obliga als miler de treballadors que s’hi guanyen la vida a anar-hi en cotxe o passar-se dues hores fent combinatòries diverses. Impresentable!

L’ajuntament treu pilotes fora, despista amb la canallenca retòrica del transport públic. Línies de metro aturades fa una dècada (a Lesseps en sabem, d’això, oi?). Experiments en la xarxa de bus. Horaris de pas insuficients. Busos molt contaminants. Malauradament, Barcelona encara és lluny de disposar d’una xarxa suficientment àmplia de metro. Falta l’anhelada línia circular. Barris sencers no en disposen.

Al meu més que modest parer, als tres milions de conciutadans, a Renfe, a la recuperació econòmica, a la manca d’estímuls per al vehicle net, a la poca o nul·la inversió en transport públic de masses (metro i tramvia) cal afegir-hi un element del que ningú no en parla: un estil de vida en el  que cada cop més el vehicle privat pren rellevància, en el que la mobilitat és una forma d’existència i l’ús del cotxe o moto esdevé imprescindible (i a cada lustre, més). Si ho posem tot plegat en una coctelera, ens podem començar a fer una idea del per què estem patint embussos cada cop més importants.

Hi ha solució?

Aquesta és una qüestió de difícil resposta. Al personal, no el farem canviar. No podrem canviar el seu estil de vida, cada ciop més insostenible i depenent del vehicle privat. Per molta campanya que es faci (setmana del transport públic, dia sense cotxes...).

Haurem d’anar per altres viaranys, atacar el problema en l’ou, abans que es desbordi.

Caldria invertir decididament pel transport públic. Més línies de metro. Caldria plantejar-se l’existència de carrers importants (mar-muntanya i Besòs-Llobregat) tancats al trànsit rodat particular i oberts només a bus, tramvies i ciclistes, que fossin vies ràpides. I, potser, va sent hora de limitar l’accés al trànsit rodat a la ciutat.

Però manca valentia i consens al respecte. Serà que els nostres “politiquillos” no tenen aquests problemes, oi?

Sense aquestes (i d’altres) mesures, el temut embús global es pot produir un dia d’aquests. I, atenció, que no hem parlat de l’increment de la pol·lució. Això ho deixarem per una altra ocasió!

DADES PER A LA REFLEXIÓ

• 200.000 persones pateixen dificultats per accedir a la nostra ciutat cada dia, tan en transport públic com en cotxe particular.
• A l’interior de la ciutat, en el seu desplaçament fins a la feina, un treballador triga cada setmana entre una hora i una hora i mitja més que fa dos anys. Si parlem de les rondes, la dada es duplica.
• Tot i que en deu anys s’havia perdut un 9% del volum de trànsit, el passat 2.015 el mateix pujà ja en un 3%
• Un petit percentatge d’augment pot ser la diferència entre aturar i congestionar o un trànsit fluid.
• Si no s’actua, la congestió augmentarà en un 50%
• El cost econòmic anual (RACC) de les llargues cues a BCN ascendeix ja als 137 milions d’euros, o sigui, un pèl més mig milió per dia feiner.

Joan Junyer i Dolors Canals, una vida de pel·lícula

A l’espai conegut com “Consolat de Dinamarca” -a partir d'ara, Casa Junyer Canals- s’ha inaugurat aquest dissabte, 5 de novembre, una exposició temporals per reivindicar la figura d’aquests dos eminents personatges del segle XX, amb profund arrelament a Vallcarca.

Hi ha assistit una quarantena de persones, veïns i veïnes, membres de diferents associacions. L’acte ha estat encapçalat pel Regidor del Districte, el senyor Eloi Badia. Hi ha intervingut familiars i persones que els van conèixer.

En Joan Junyer fou un important artista plàstic des dels anys vint del segle passat fins a la seva mort, el 1.994.  Respirà art des del bressol, sent son pare amic de Picasso. Treballà fins a la seva mort amb gran vitalitat i passarà a la posteritat per ser el creador de pintures que s’aguanten dretes.

La seva dona, na Dolors Canals fou metgessa però, sobretot, pedagoga. Recerca avançada als seus temps, en la línia piagetiana, centrà els seus esforços en comprendre la formació de la persona en infants entre el naixement i els tres anys.

Ambdós personatges són poc coneguts i valorats a casa nostra.  Visqueren la guerra i un llarg exili que fou un parèntesi massa llarg per arrelar en els cercles autòctons, com sí ho aconseguiren a Nova York. Ara, en el procés de recuperació de la memòria històrica, actes com el d’avui i les xerrades i exposicions que se’n deriven cerquen rescatar-los de l’oblit i reivindicar la seva vàlua personal, artística i científica.

Aquí us deixem uns enllaços

per conèixer la seva vida, que

com hem dir en encapçalar

aquestes línies, fou de pel·lícula !!

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Junyer_i_Pascual-Fibla

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dolors_Canals_i_Farriols

http://www.galeriametges.cat/galeria-fotografies.php?icod=FIF#PrettyPhoto[gallery]/2/

Ja tenim loteria

Ja disposem de la

 Loteria de Nadal.

Una bona opció de "temptar" la sort, a veure si s'enrecorda d'aquest trosset de món.

Una bona manera d'ajudar-nos a tirar endavant amb els cursos, activitats i projectes que estem duent a bon port amb dificultats però, alhora, amb il·lusió.

Disposem de la Grossa de nadal, la loteria de sempre i també de participacions de la Grossa de cap d'Anya de la loteria de catalunya.

Ambdues a 2,50 €, amb cinquanta cèntims de donatiu per la nostra AA.VV.

Col·laboraràs?

Ens veiem el 2.017 !!

Impresentable.
El "Projecte" pateix un nou endarreriment.

Ens tornen a donar llargues.
No ens respecten.

Potser caldrà anar canviant d'estratègia.
15 anys de demora. 15 anys de manca de respecte, de menysteniment continuat. 15 anys de vergonya.

Avui, a l'Independent, en el seu número 642, a la pàgina 7, en un informe signat per A.B. (no entenem per què no se signa amb nom complet, la veritat) es fa palesa la nul·la voluntat del consistori d'atendre les justes, legítimes, veteranes ja i signades, fa més d'una dècada, reivindicacions dels vallcarquencs i de les vallcarquenques.

Us en reproduïm el contingut.

Ben aviat sabrem (i sabreu) com donar una resposta a tal "oferiment".
Ens veiem al 2.017, ens diuen.
Nosaltres us comentem que ens veureu i sentireu bastant abans d'acabar l'any...

Salut!

Audiència pública

El nostre projecte no avança.
Ens temem que l'estant frenant.
Després l'aturaran.
Més tard, el deixaran refredar i, finalment, el derogaran, substituiran o el que els vingui de gust.

No els ho permetrem pas, oi?

La casa Gran fa assemblees, audiències i tot tipus de reunions i dinàmiques que, a part de marejar la perdiu, serveixen de ben poca cosa.

Nosaltres hi creiem poc, per no dir gens.

El 28 hi ha Audiència a Gràcia.

SI vols, ves-hi i pregunta.

Envia les qüestions abans per correu electrònic.

SI no hi pots anar, fes-nos-les arribar a aquest blog o per correu electrònic (gracianord@gmail.com). Les prendrem com a pròpies.

Els donarem sortida i n'amplificarem l'efecte com Associació.

Una de Festa major

FELIÇ i CÍVICA

FESTA MAJOR

DEL BARRI !!!

El nº 46, ja ha arribat !!

El número 46 ja és aquí.

I no el del Valentino Rossi....

La nostra revista, ara semestral, va creixent.
L'actualitat. El dia a dia. Els reportatges de proximitat, les entrevistes, els articles...

Us ho perdreu?

L'SCRAPBOOKING

CRAPBOOKING 

Per la Cristina Augé,

Llibreria Alaska

Encara que ja fa uns quants anys que l'scrapbooking està de moda, és ara quan ha assolit el seu màxim esplendor: s’obren botigues només dedicades a la venda de material, es donen tallers d'ensenyament, se celebren fòrums on compartir idees i, fins i tot, hi ha fires on comprar i conèixer tècniques noves, exposicions o tallers com "Handmade Festival " que es farà del 28 al 30 d'Abril de 2017 al recinte de Montjuïc.

PERÒ, QUÈ ÉS L'SCRAPBOOKING? 

L'scrapbooking o scrapbook consisteix en fer servir la vostra creativitat per a retallar,  enganxar i crear una composició de memòries i records mitjançant les vostres fotografies [...]

Més info al proper nº en paper

Any de traspassos

Mala ratxa de desaparicions

de figures del Pop i el Rock

Francesc-Xavier Gàllego,

Mitòman

Aquesta primera meitat de l’any 2016 hem patit una especial mala ratxa de seguides desaparicions de figures del Pop-Rock.

Grans intèrprets i instrumentistes ens han deixat i, gràcies al seu llegat passen ara, amb la seva defunció, a ser llegendes vives de la música moderna, i referents reconeixibles d’una època daurada d’aquest àmbit artístic.

Al poc temps de començar l’any ens va deixar l’incommensurable David Bowie, a l’edat de 69 anys. Nascut al barri londinenc de Brixton, les seves inquietuds artístiques varen despuntar a finals dels anys 60, ja des del disc en què figurava el seu primer himne, “Space Oddity”, seguida de tot un reguitzell de grans elapés que van fer d’ell una de les més grans figures de l’escena musical dels 70. A uns els agradarà més “Hunky Dory” o el grandíssim “Ziggy Stardust” a d’altres, “Aladdin Sane” o “Diamond Dogs”… però tothom estarà d’acord en què va crear tota una tendència avantguardista, amb la seva imatge i teatralitat –va aprendre de Lindsay Kemp- envoltat de grans creadors amb les seves camaleòniques reinvencions en cada disc i un talent compositiu i interpretatiu majúscul que va exercir una influencia cabdal en multitud de grups i intèrprets arreu del món en els anys i dècades següents [...]

Més al proper nº en paper

Teresa Muñoz o la Barcelona intemporal

August Lorente,

Veí de Gràcia

Ens trobem al bar interior de la Biblioteca Jaume Fuster. És un dijous de maig, al capvespre. Molt puntual, arriba amb un enorme somriure. 

Ràpidament connectem. 

Em trobo d’una d’aquelles persones que agrada tothom. 

Na Teresa és una persona que s’ofereix. Emana d’ella un magnetisme que t’absorbeix. 

Afable però, alhora, gesticulant reforça el seu argumentari. Simpàtica i riallera però de profundes reflexions. D’aquelles persones que val la pena escoltar. Sempre té a punt una frase, un pensament per valorar, una experiència per narrar, una vivència per compartir. Gaudeix dels moments, de les pauses, dels amics i de la família.

Vesteix informalment però correcte, amb un conjunt elegant i sobri. La conversa dura hora i mitja llarga, que he de dir que se’m fa curta. Passem d’un tema a l’altre sense aturador. Em costa contenir el seu devessall de paraules, d’idees i conceptes impregnats d’una gran cultura, treballats des de la reflexió acadèmica, editorial i personal. Una persona progressista, del seu temps [...]

Més info, properament

al numero de paper

El nº 46, s'apropa

Ben aviat (segona quinzena de juliol) arribarà a les vostres mans un nou número de la nostra revista (ja en són 46 !!), amb articles variats, reportatges sobre el PGM, entrevistes, novetats editorials...

Un número on donem la benvinguda a noves col·laboradores, les germanes Augé, moltes gràcies per ser amb nosaltres!

Desitgem que us agradi i que ens en pugueu fer un retorn ben satisfactori i, alhora, necessari.

Us deixarem com fem sempre sinopsis dels mateixos en diferents entrades del bloc a fi i efecte que en pugueu fer un primer tastet.