dimarts, 20 de maig del 2014

Una ducha de agua fría



Juan Lucas Pons-Lalaguna - Médico

¿Tiene usted la impresión que la vida se pone cuesta arriba? 
¿Le preocupa la situación actual? 
¿Teme por su futuro o el de su familia? 
¿Se encuentra en ocasiones afectado por la aprensión y la inquietud? 
Pues, créame, no se aflija demasiado porque si bien es totalmente cierto que la realidad general y las circunstancias presentes son poco favorables, angustiarse y sufrir no son  reacciones que le vayan a ayudar en lo más mínimo a hacerles frente. ¿Cómo dar la cara a tiempos inciertos sin doblegarse por el agobio de la ansiedad y la pesadumbre? ¿Cómo aumentar nuestra resistencia ante la adversidad? ¿Existe algún recurso a nuestro alcance para no caer abatidos por el stress y la incertidumbre? Pues si, la verdad, tenemos a nuestra disposición bastantes estrategias para sobrevivir y superar momentos de opresión y desconcierto. Ustedes estarán ya un poco hartos de oír a los médicos aconsejar siempre a las personas que hagan ejercicio físico suave como caminar o hacer gimnasia (lo cual no es precisamente lo mismo que ir al gimnasio) de manera regular de cara a mejorar su estado de salud y liberarse de las tensiones y seguro que ya están empezando a aburrirse solo de pensar que voy a repetirles el mismo sermón. De hecho, ya lo hice en otra ocasión en estas mismas páginas hace años así que, cálmense, no voy a insistir en recordarles que una muy buena manera de reducir la ansiedad, el stress y potenciar el vigor y el bienestar persistente es  la actividad física moderada pero asidua. Hoy les voy a hablar de otra técnica, bastante más cómoda y  fácil, para aumentar nuestra fortaleza ante los embates de la vida y para robustecer nuestro cuerpo. Ahora bien, les aviso, lo que voy a decirles les va a sentar como un jarro de agua fría así que, por favor, arrellánense en su butaca y sigan leyendo con aplomo [...]


Más en la próxima edición en papel

Editorial

UNA  OPORTUNITAT  HISTÒRICA



Aquests darrers mesos hem vist com la reforma de Vallcarca es desencallava d’una manera que ens ha agafat relativament desprevinguts, tant avesats estàvem a l’immobilisme administratiu al respecte.
Ens en felicitem i us en felicitem, ja que el barri som, sou tots i totes.
En paral·lel a l’aspecte urbanístic, a Vallcarca, des de fa uns anys, s’està teixint un nou conglomerat social. Una nova tipologia de ciutadà i veí, complementari, l’arribada del qual ha generat alguns estira i arronses socials que en alguns moments posaven en entredit la històrica i pacífica convivència dels vallcarquencs i vallcarquenques.
Des de l’administració i, conscients de l’amplada de la situació, s’ha posat fil a l’agulla i s’ha creat la “Taula de convivència”, delegant en mans d’un comissionat el fer-la viable. És un espai de diàleg on hi estem representats tots els que estimem el nostre barri. Malgrat les diferències evidents, les visions  i els posicionaments dispars (quan no contraposats); amb lentitud però inexorable, la Taula fa el seu camí [...]

Més en la edició en paper
Per en Xavier Gàllego i Lucas, mitòman
CINEMA


“LA GRANDE BELLEZZA”,  bon cinema europeu reconegut amb un Oscar


Efectivament, ja es troba al nostre abast, bé a través de plataformes digitals en diferents modalitats, bé en suport físic tant de lloguer (en els malauradament ja ben escassos videoclubs que resten a les nostres poblacions) com de compra (en establiments mínimament especialitzats) “La grande bellezza”, la darrera pel·lícula del director italià  Paolo Sorrentino, una de les millors obres del cel·luloide, sens dubte, de la darrera temporada cinematogràfica, que va passar molt discretament per les pantalles dels nostres cinemes i que només ha tingut un cert ressò a partir de la concessió del guardó a la millor pel·lícula estrangera en la passada edició dels premis Oscar.
 
Aquesta  cinta és un paradigma del bon cinema d’autor que encara se segueix realitzant arreu del món, i són reconeixibles en la mateixa els trets del millor cinema europeu en general, i de l’italià en particular, cinema del qual ens han arribat darrerament  des de  despreocupades  comèdies  (recordem la saga “Manuale d’Amore”)  com arriscats retrats de la situació social (vegeu “Gomorra” o bé “Il Divo”, sobre la figura del polític Giulio Andreotti, aquesta darrera cinta també dirigida per Sorrentino i que comparteix també protagonista amb la pel·lícula que avui ens ocupa).

“La grande bellezza”, com us ho diria? retrata de forma ferotge -però alhora fascinant- la “dolce vita romana” d’avui en dia a través dels ulls d’un sexagenari columnista de diari -esplèndid Toni Servillo-, antic escriptor, que porta una vida hedonista i superficial (“mundanitat”, és el concepte que s’hi vol ressaltar). [...]

Més en la propera edició en paper

Albi i el departament del tarn



Per l'August Lorente, veí de Gràcia

Aquesta “comarca” francesa, ells en diuen “departament”, situada a 3 hores i tres quarts per autopista de Barcelona, és una autèntica meravella, “amagada” entre les innombrables perles d’una França molt potent en turisme internacional. Aquesta distància en fan una destinació ideal des de la nostra ciutat.
La seva capitat, Albi, queda emmascarada davant el potencial del que disposa la conegudíssima Carcassona; aquesta sí, ben coneguda de catalans en general i barcelonins en particular.
Us he de dir que, malgrat aquests “inconvenients”, és un departament francès preciós. Si us decidiu a anar-hi, de ben segur, no us defraudarà gens ni mica.
En un número anterior d’aquesta revista ja vam parlar d’Albi. La Catedral de Santa Cecília i el Palau de l’Arquebisbe contigu (seu d’un fabulós museu dedicat a l’artista local Toulouse-Lautrec), valen per si sols una estada a la ciutat. El casc antic, una llarga passejada per la llera del riu Tarn (que dona nom a aquesta terra), completen un dia perfecte. Una potent oficina de turisme us ajudarà, en correcte castellà, a dissenyar la vostra visita.
Però aquesta terra és una caixa d’agradables sorpreses. Dispersos pel territori podreu trobar preciosos indrets, caves, bastides. En vam visitar dos, però ens consta, que n’eren molts més: Castelnau de Montmiral i Cordes-sur-ciel. Aquestes dues visites gairebé obligades, testimonien un passat medieval, càtar, estimulant.
Cordes-sur-ciel, aquest 2.014, està participant en un concurs nacional, en que es busca quin és el poble francès més formós. Només això ja és garantia de bellesa. Impressionant.
Imatge ideal de l'Albi
Hem fet la visita al mes de maig. Entenem que la primavera és el moment ideal: el dia allarga, la temperatura agradable però no sufocant, ajuda el viatger en el seu pelegrinatge. El verd era omnipresent, les tonalitats maragdes es perdien de vista. Aigua arreu. Una gastronomia variada i rica, com correspon a la reputació del país. Un nivell de vida alt, però accessible. Una xarxa turística completa i omnipresent faciliten la vida del turista.

Això sí, convindria agafar un mínim de tres dies. Un cap de setmana normal es fa, malauradament curt i et deixa la sensació de no haver pogut descobrir-ho tot. La distància accessible, però, facilitaran que hi poguem tornar. El Tarn s’ho val!!





Revista



La nostra revista arriba al seu nº 42
Està en procés de preparació.
Ben aviat, la podreu tenir a les vostres mans, amb tots els detalls de la reforma dels solars, les novetats del barri.
A continuació us fem un tastet dels diferents articles i reportatges que pensem incloure-hi.
Salut!