dimecres, 23 de novembre del 2016

El trànsit a Vallcarca


EL COL·LAPSE QUE ENS ESPERA

August Lorente
Veí de Gràcia

Un dia qualsevol.
Un carrer qualsevol.
A qualsevol hora.
Aixeques la vista del manillar i, al teu voltant, observes una interminable muralla d’acer, de diferent altura, color i condició. Un mur heteròclit però inacabable. Una paret que sembla inacabable, heterogènia com ho és la nostra ciutat.
Ets al mig d’un embús.
El col·lapse que ens espera, ja és aquí!

Si cerquem col·lapse al diccionari, en la seva tercera accepció ens diu textualment ”3 TRANSP Acumulació de vehicles en una via que impedeix la circulació o en provoca l'alentiment”.

Exactament el que ens està passant a Gràcia i a tot Barcelona. A no ser que sigueu sords o cecs (o ambdues coses) us haureu adonat que a la nostra ciutat cada cop hi ha més cotxes, furgonetes, motos, bicis i, fins i tot, camions. Qualsevol dia a qualsevol hora s’observen els semàfors atapeïts de vehicles. Vehicles professionals repartint, aturats en doble i triple fila, arreu, indiscriminadament, amb els quatre intermitents i dificultant la fluïdesa, sovint amb la indiferència dels que haurien de gestionar el tràfec. La ciutat és a dos passes del col·lapse.

Barcelona i la seva conurbació urbana passen, de llarg, dels tres milions de persones.
La recuperació econòmica ha provocat un significatiu augment de la mobilitat rodada, en especial del vehicle privat i d’empresa.

El col·lapse ja és aquí.

Però, què hi diuen els nostres tècnics i polítics?
El govern, crec que puerilment, culpabilitza Adif de la situació. Si bé creiem que els trens de rodalies de la nostra estimada urbs no estan -ni remotament- a l’altura, trobem aquesta justificació simplista i poc global. De ben segur hi ha molts conductors que es veuen forçats a treure el seu cotxe del seu garatge, pels problemes a la xarxa ferroviària. Però, de ben segur, no n’és la causa major ni única.
Li vull preguntar al polític de torn, quina ha estat la inversió en trens a Catalunya entre l’estat però també promoguts per la Generalitat. Quants quilòmetres s’han fet? L’AVE, és bàsic; el corredor mediterrani, fantàstic, però cap dels dos porta els treballadors a la feina, oi?
Un mal endèmic que arrosseguem des de fa dècades, la desinversió ferroviària. La xarxa de trens de rodalies a casa nostra és de riure si la comparem amb la de París, Manchester o Amsterdam. Són desenes els pobles o capitals de comarca on no arriba el tren, dotzenes els polígons als quals no s’hi pot accedir en ferrocarril, la qual cosa obliga als miler de treballadors que s’hi guanyen la vida a anar-hi en cotxe o passar-se dues hores fent combinatòries diverses. Impresentable!



L’ajuntament treu pilotes fora, despista amb la canallenca retòrica del transport públic. Línies de metro aturades fa una dècada (a Lesseps en sabem, d’això, oi?). Experiments en la xarxa de bus. Horaris de pas insuficients. Busos molt contaminants. Malauradament, Barcelona encara és lluny de disposar d’una xarxa suficientment àmplia de metro. Falta l’anhelada línia circular. Barris sencers no en disposen.

Al meu més que modest parer, als tres milions de conciutadans, a Renfe, a la recuperació econòmica, a la manca d’estímuls per al vehicle net, a la poca o nul·la inversió en transport públic de masses (metro i tramvia) cal afegir-hi un element del que ningú no en parla: un estil de vida en el  que cada cop més el vehicle privat pren rellevància, en el que la mobilitat és una forma d’existència i l’ús del cotxe o moto esdevé imprescindible (i a cada lustre, més). Si ho posem tot plegat en una coctelera, ens podem començar a fer una idea del per què estem patint embussos cada cop més importants.

Hi ha solució?
Aquesta és una qüestió de difícil resposta. Al personal, no el farem canviar. No podrem canviar el seu estil de vida, cada ciop més insostenible i depenent del vehicle privat. Per molta campanya que es faci (setmana del transport públic, dia sense cotxes...).
Haurem d’anar per altres viaranys, atacar el problema en l’ou, abans que es desbordi.
Caldria invertir decididament pel transport públic. Més línies de metro. Caldria plantejar-se l’existència de carrers importants (mar-muntanya i Besòs-Llobregat) tancats al trànsit rodat particular i oberts només a bus, tramvies i ciclistes, que fossin vies ràpides. I, potser, va sent hora de limitar l’accés al trànsit rodat a la ciutat.
Però manca valentia i consens al respecte. Serà que els nostres “politiquillos” no tenen aquests problemes, oi?

Sense aquestes (i d’altres) mesures, el temut embús global es pot produir un dia d’aquests. I, atenció, que no hem parlat de l’increment de la pol·lució. Això ho deixarem per una altra ocasió!



DADES PER A LA REFLEXIÓ
  • 200.000 persones pateixen dificultats per accedir a la nostra ciutat cada dia, tan en transport públic com en cotxe particular.
  • A l’interior de la ciutat, en el seu desplaçament fins a la feina, un treballador triga cada setmana entre una hora i una hora i mitja més que fa dos anys. Si parlem de les rondes, la dada es duplica.
  • Tot i que en deu anys s’havia perdut un 9% del volum de trànsit, el passat 2.015 el mateix pujà ja en un 3%
  • Un petit percentatge d’augment pot ser la diferència entre aturar i congestionar o un trànsit fluid.
  • Si no s’actua, la congestió augmentarà en un 50%
  • El cost econòmic anual (RACC) de les llargues cues a BCN ascendeix ja als 137 milions d’euros, o sigui, un pèl més mig milió per dia feiner.