Per Xavier Gallego i Lucas
Mitòman
Especialment colpidores se’ns presenten les morts de persones que bé al cinema, teatre, música o qualsevol altra disciplina artística van excel·lir o bé han tingut una excepcional repercussió mediàtica que ha fet que ens acompanyessin en enyorats moments de la nostra existència, arribant així a formar part de la nostra memòria sentimental.
En el món de la música ens ha sacsejat a molts les recents morts d’Enrique Sierra, la malaurada Amy Winehouse i, com no, la malaguanyada Whitney Houston, a qui permeteu-me que dediqui uns paràgrafs.
D’una magnitud mediàtica similar a la del també no fa pas gaire desaparegut Michael Jackson, la grandesa d’aqruesta artista se centrava en la seva portentosa veu de mezzosoprano, que il·luminava especialment les cançons que reputats músics, productors i autors miraven de fer-li a mida.
Nascuda el 1963 a Newark, New Jersey, Whitney era filla d’una coneguda cantant de soul, Cissy Houston, cosina d’una altra gran figura de la cançó, Dionne Warwick, i era afillada de la reina del Soul, Aretha Franklin. No va ser estrany que es formés musicalment cantant gòspel a l’església del seu poble.
Va tenir oportunitat de cantar, ja adolescent, a la Michael Zager Band, i el 1983 va ser fitxada pel gran manager Clive Davis, que ho havia estat tot a la CBS i que posteriorment havia creat el segell discogràfic Arista, en el qual Whitney gravaria totes les seves cançons.
A la seva prodigiosa veu l’acompanyava un encisador aspecte, molt fotogènic, actuant com a model en els seus inicis, i que la faria també brillar en els seus inoblidables videoclips. La seva entrada al món de la música ja va ser per la porta gran, essent el seu primer disc, Whitney Houston (1985) l’àlbum de debut d’una cantant més venut de tots els temps, amb memorables èxits com “I Will I Know” “You Give Good Love” “Saving All My Love for You” i “Greatest Love of All”. El 1986 ja va guanyar 2 dels 6 Grammys que en total rebria a la seva carrera (si afegim la resta de guardons i reconeixements, gairebé arriben als 500). Havia nascut una altra gran diva del Pop.
L’èxit aconseguit als Estats Units, amb certa repercussió també a Europa, ja va ser mundial després del seu segon disc “Whitney” (1987), gairebé perfecte i que va fer història també entrant directament al núm. 1 de les llistes, amb temes com “I Wanna Dance Withh Somebody (Who Loves Me)” “Didn’t We Almost Have It All” “So Emotional” o “Where Do Broken Hearts Go”, entre d’altres tresors. Entre els dos primers discos va assolir la fita de 7 números 1 consecutius a les llistes americanes, i encara no havia esgotat el seu segon disc quan també va sorgir el memorable himne “One Moment In Time”, dels Jocs Olímpics de 1988 a Seúl (...)
Text integral a l'edició de paper
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada