EL COL·LAPSE QUE ENS ESPERA
August Lorente
Veí de Gràcia
Un dia qualsevol.
Un carrer
qualsevol.
A qualsevol hora.
Aixeques la vista
del manillar i, al teu voltant, observes una interminable muralla d’acer, de
diferent altura, color i condició. Un mur heteròclit però inacabable. Una paret
que sembla inacabable, heterogènia com ho és la nostra ciutat.
Ets al mig d’un
embús.
El col·lapse que
ens espera, ja és aquí!
Si cerquem
col·lapse al diccionari, en la seva tercera accepció ens diu textualment ”3 TRANSP Acumulació
de vehicles en una via que impedeix la circulació o en provoca l'alentiment”.
Exactament el que
ens està passant a Gràcia i a tot Barcelona. A no ser que sigueu sords o cecs (o
ambdues coses) us haureu adonat que a la nostra ciutat cada cop hi ha més
cotxes, furgonetes, motos, bicis i, fins i tot, camions. Qualsevol dia a
qualsevol hora s’observen els semàfors atapeïts de vehicles. Vehicles
professionals repartint, aturats en doble i triple fila, arreu,
indiscriminadament, amb els quatre intermitents i dificultant la fluïdesa,
sovint amb la indiferència dels que haurien de gestionar el tràfec. La ciutat
és a dos passes del col·lapse.
Barcelona i la seva
conurbació urbana passen, de llarg, dels tres milions de persones.
La recuperació
econòmica ha provocat un significatiu augment de la mobilitat rodada, en
especial del vehicle privat i d’empresa.
Però, què hi diuen els nostres tècnics i polítics?
El govern,
crec que puerilment, culpabilitza Adif de la situació. Si bé creiem que els
trens de rodalies de la nostra estimada urbs no estan -ni remotament- a
l’altura, trobem aquesta justificació simplista i poc global. De ben segur hi ha
molts conductors que es veuen forçats a treure el seu cotxe del seu garatge,
pels problemes a la xarxa ferroviària. Però, de ben segur, no n’és la causa
major ni única.
Li vull preguntar
al polític de torn, quina ha estat la inversió en trens a Catalunya entre
l’estat però també promoguts per la Generalitat. Quants
quilòmetres s’han fet? L’AVE, és bàsic; el corredor mediterrani, fantàstic,
però cap dels dos porta els treballadors a la feina, oi?
Un mal endèmic que
arrosseguem des de fa dècades, la desinversió
ferroviària. La xarxa de trens de rodalies a casa nostra és de riure si la
comparem amb la de París, Manchester o Amsterdam. Són desenes els pobles o
capitals de comarca on no arriba el tren, dotzenes els polígons als quals no s’hi
pot accedir en ferrocarril, la qual cosa obliga als miler de treballadors que
s’hi guanyen la vida a anar-hi en cotxe o passar-se dues hores fent
combinatòries diverses. Impresentable!
L’ajuntament
treu pilotes fora, despista amb la canallenca retòrica
del transport públic. Línies de metro aturades fa una dècada (a Lesseps en
sabem, d’això, oi?). Experiments en la xarxa de bus. Horaris de pas
insuficients. Busos molt contaminants. Malauradament, Barcelona encara és lluny
de disposar d’una xarxa suficientment àmplia de metro. Falta l’anhelada línia
circular. Barris sencers no en disposen.
Al meu més que
modest parer, als tres milions de conciutadans, a Renfe, a la recuperació
econòmica, a la manca d’estímuls per al vehicle net, a la poca o nul·la
inversió en transport públic de masses (metro i tramvia) cal afegir-hi un
element del que ningú no en parla: un estil de vida en el que cada cop més el vehicle privat pren rellevància,
en el que la mobilitat és una forma d’existència i l’ús del cotxe o moto esdevé
imprescindible (i a cada lustre, més). Si ho posem tot plegat en una coctelera,
ens podem començar a fer una idea del per què estem patint embussos cada cop
més importants.
Hi ha solució?
Aquesta és una
qüestió de difícil resposta. Al personal, no el farem canviar. No podrem
canviar el seu estil de vida, cada ciop més insostenible i depenent del vehicle
privat. Per molta campanya que es faci (setmana del transport públic, dia sense
cotxes...).
Haurem d’anar per
altres viaranys, atacar el problema en l’ou, abans que es desbordi.
Caldria invertir
decididament pel transport públic. Més línies de metro. Caldria
plantejar-se l’existència de carrers importants (mar-muntanya i Besòs-Llobregat)
tancats al trànsit rodat particular i oberts només a bus, tramvies i ciclistes,
que fossin vies ràpides. I, potser, va sent hora de limitar l’accés al
trànsit rodat a la ciutat.
Però manca valentia
i consens al respecte. Serà que els nostres “politiquillos” no tenen aquests
problemes, oi?
Sense aquestes (i
d’altres) mesures, el temut embús global es pot produir un dia d’aquests. I,
atenció, que no hem parlat de l’increment de la pol·lució. Això ho deixarem per
una altra ocasió!
DADES PER A LA REFLEXIÓ
- 200.000 persones pateixen dificultats
per accedir a la nostra ciutat cada dia, tan en transport públic com en
cotxe particular.
- A l’interior de la ciutat, en el seu
desplaçament fins a la feina, un treballador triga cada setmana entre una
hora i una hora i mitja més que fa dos anys. Si parlem de les rondes, la
dada es duplica.
- Tot i que en deu anys s’havia perdut
un 9% del volum de trànsit, el passat 2.015 el mateix pujà ja en un 3%
- Un petit percentatge d’augment pot
ser la diferència entre aturar i congestionar o un trànsit fluid.
- Si no s’actua, la congestió
augmentarà en un 50%
- El cost econòmic anual (RACC) de les
llargues cues a BCN ascendeix ja als 137 milions d’euros, o sigui, un pèl
més mig milió per dia feiner.
