Si hi ha calés

És ben sabut que els calés, els diners, els doblers, la pasta, la bossa, les pistrines i els cèntims són paraules pràcticament sinònimes.

Tothom, en alguna ocasió, ha sentit l'aforisme segons el qual els diners no donen la felicitat, però ajuden a comprar-la. I, d'aquestes frases, tothom n'extreu les conclusions que bonament li convenen...

Hi he pensat avui, llegint el número setmanal de l'Independent de Gràcia (514), que hem reproduït més avall.
En la seva pàgina 7 i signat amb les sigles A.B. se'ns fa tota una explicació dels propers passos que el nostre estimat, lent, tranquil, assossegat, parsimoniós, pausat, mandrós i, fins i tot, flemàtic pla d'Avinguda Hospital Militar-Farigola ha de viure, suposadament i si hi ha dinerons, en el decurs dels propers mesos.

El nostre districte no s'ha caracterirtzat, pel que fa a l'esmentat pla, per la seva exemplaritat, concreció o transparència.
Repetides faltes a l'exactitud. Múltiples incompliments (retards) en els plaços. Opacitats de tota mena hem hagut de patir els soferts veïns de Vallcarca.

Tot sovint ens assabentem del proper pas (que potser s'hauria d'haver executat força anys enrere) per la premsa. En alguna ocasió, lamentablement, ens n'adonem, per que en despertar-nos, les màquines han arribat als solars per començar a treballar (com acaba de passar amb els solars de les monges o de la casita blanca).

 

Per tot plegat, pensem que, ara, potser tampoc serà diferent. I ens agradaria equivocar-nos.

Sembla ser que hi ha la voluntat d'actuar (si hi ha diners) en el que el pla recull com a peça o parcel·la A-1 i en l'A-4/5.

• L'A-1 fa referència als blocs contigus al solar de l'antiga Casita Blanca. Això significaria començar a entreveure la Rambla que recollia el projecte i que ara s'albira embrionàriament.
• L'A-4 i l'A-5 corresponen a Gomis, farigola i Cambrils.

Si hi ha diners, també es preveu construir un bloc per anar reallotjant veïns afectats pels enderrocs. En total serien una quinzena d'habitatges que, sumats als 42 de l'horrorós edifici d'Avinguda de Vallcarca 99, configurarien ja 57 unitats.

***  ***  ***

Desitgem que això vagi endavant. Que es consolidi. Que la reforma del barri es vagi fent amb pas ferm, segur, constant i durable. No volem que això sigui depressa o lent, sinó inalterable. Volem col·laborar amb els responsables de la seva execució. Sempre ne positiu.

I, cansats de tanta demagògia, exigim que hi hagi els mitjans econòmics necessaris per a dur-lo a terme. Capitals bé n'hi ha per a altres menesters: reformes a carrers (Ferran Puig - Manacor, per citar un exemple) o consultes diverses.
Considerem poc encertat el comentari de la Regidora Fandos, creant una via d'optabilitat entre pisos i equipament esportiu. Nosaltres entenem que, amb imaginació, bona voluntat i eficàcia, alhora que amb una exemplar distribució dels fons, hi ha cabuda per a tot. És trist que una funcionària pública, que ha de vetllar pels interessos de tots els seus ciutadans (que a més a més d'electors, són els que mantenen el tinglado que li paga el salari), no gestioni amb més exemplaritat els assumptes del seu districte. I no és la primera declaració desafortunada d'aquesta senyora...

Sigueu feliços (tan si hi ha diners com si no n'hi ha) sense dependre d'altri. La felicitat és persegueix i rarament dura, així que si la trobeu...

Consell del nostre barri

Novetats

Les obres, ben a poc a poc, al solar de les monges, es van fent. Més lentament del que, com a associació i com a veïns, ens agradaria.
Malauradament, no us podem informar amb cap mena de concreció, car no coneixem ni el projecte, ni el seu contingut tècnic, ni el disseny dels espais, ni el mobiliari urbà ni l'arbrat previst, ni tan sols els plaços i terminis d'execució de l'obra.
 Com veieu, poca informació. Opacitat des de l'ajuntament.

La nostra AAVV és notícia, per partida múltiple, en l'edició de l'Independent de Gràcia (nº 512) d'aquesta setmana. 

En la pàgina 7, en una "entrevista" solapada, el nostre president, en Joan Falqués "adverteix" el comissionat de Vallcarca, en Miquel Esteve, que pacificar el nostre barri no serà una tasca senzilla. 

Desconfiança i prudència serien les paraules que més s'ajusten a les sensacions de l'Associació que ens duen a manifestar les pròpies opinions.

Es recorda que el barri no té propietaris i que ni nosaltres ni cal altre col·lectiu pot fer-se'l seu. Es demana saber qui integrarà la taula de negociació dels diferents grups del barri, quina veu tindrà cada part i de quina legitimitat disposen..
.

Les obres del solar de les monges (antic aparcament), aquest divendres dia 10 de gener, pels volts del migdia...

S'informa, en el mateix nº del setmanari, que es descarten (per l'espai de les monges) les "veles" que sí es van incloure recentment en la urbanització de la plaça Laguna Lanao i que reberen múltiples crítiques ja que no satisfan en cap cas la senzilla funció per les que es van instal·lar, fer ombra.

Com a AAVV continuem sense conèixer, de la mà dels tècnics responsables del Districte, el projecte definitiu de les obres que es fan en aquest solar. Només, des del Districte, se'ns diu (com si fóssim nens) que "ens agradarà molt"...
Un lleig que entenem que no mereixem.

Un procès, el que s'ha seguit, ple de incorreccions, canvis de darrera hora.
Un no saber què fer, un no saber com urbanitzar. Un projecte sense contingut, sense cap idea clara.

Del tot millorable...

Obres. L'inici.

Sembla que han començat les obres als solars de les Monges i de l'antiga Casita Blanca.
Ja sabem que les coses de palau, acostumen a ésser lentes.
De tota manera, com que alguna partida estava pressupostada per a l'exercici de 2.013, els operaris municipals s'han afanyat aquestes darreres setmanes a remenar terra. Els previs a la remodelació d'ambdós solars. Es veuen fetes les canalitzacions de llum i aigua. És un primer pas, enacar que com a veïns, des de l'AAVV, continuem reclamant (exigint) el compliment del projecte Av. Hospital Militar - Farigola.
Tot plegat, el que s'està fent fins ara és "pecata minuta".
A veure si al gener, amb l'any nou i noves partides, poden posar fil a l'agulla i dignificar aquests espais tan emblemàtics i necessaris per a la gent de Vallcarca.

Amb les ventades del dia de Sant Esteve, les valles que eviten l'entrada a l'espai de treball, caigueren en tot el perímetre. L'endemà passat, tot estava per recollir. I les brigades municipals, què fan?

Ja tenim el nº 41 - Loteria

La nostra revista, en versió paper, ja és a les vostres mans.
Aquest novembre ha arribat a la considerable xifra de 41 exemplars.
Ara, queda penjar-ne un exemplar virtual.
Al llom dret del blog la trobareu, gràcies a la gentilesa d'Issuu.com.

Esperem que us agradi i la gaudiu d'allò més!

* * *    * * *

Les participacions de loteria es van acabant.
Si en voleu alguna, encara hi sou a temps!

Comencen les obres...

Ahir divendres van començar, al solar que ocupava la Casita Blanca, les obres de dignificació d'aquest solar.

Recordem que aquest espai manté una unitat de tractament funcional amb el solar de les monges, a tocar.

Cal advertir que les obres, demandades des de fa temps per la nostra associació i pel teixit ciutadà del barri, tindran un caràcter provisional i un pressupost i abast molt limitats.

Ens sentim satisfets per que es pugui fer aquesta actuació i el que més comentem és el "ja era hora!"

A l'Independent de Gràcia d'ahir (nº 507) i somerament signat ("A.B."), en un raconet a la pàgina 7, es parla de tot plegat. 

Us el reproduim íntegrament en l'anterior imatge i en el següent enllaç.

El Ministre Wert

Ensenyament, educació avui

August Lorente i Tibau

Psicopedagog i mestre de l'escola

Anna Ravell de Barcelona

A dos dies de tancar l’edició d’aquest número, es produí una gran mobilització del món de l’ensenyament.

En concret, el dia 24 d’octubre.

Alumnes, pares, docents i partits i sindicats es mobilitzaven i tancaven tres dies de queixes i manifestacions amb una vaga del sector, amb disparitat (com sempre) de seguiment.

Se’m suggerí llavors, com a mestre que sóc, d’escriure algunes línies sobre l’educació al nostre país, abans de la publicació de la revista, ateses l’actualitat i la repercusió social del tema.

Producte de tot plegat és aquest modest article que, havent-se gestat de pressa i corrents, és ben lluny d’intentar ser exhaustiu. Defuig també analitzar les possibles causes de l’oposició de tants col·lectius a aquesta llei.  És, en canvi, un recull d’opinions i sensacions recollits al llarg de molts anys de feina en el nostre torturat sector.

Cal començar dient que l’educació, al nostre país, va de mal en pitjor. Els resultats interns (proves d’avaluació diagnòstica) com els resultats d’estudis internacionals (els ja tristament famosos PISA, però també els PIAAC de 2.013, sobre la població adulta), ens pinten un panorama devastador, preocupant. Som a la cua d’Europa. I és així des de fa quinze anys. I, malauradament, no s’albira cap possibilitat de millora  a mitjà termini.

El ministre Wert ha dit que la seva llei venia a resoldre aquest estat de coses. Que n’era la resposta. De fet, el nom de la llei ja apunta a la millora de l’educació. Essent generosos, suposem que els diferents ministres, populars o socialistes, quan han legislat tenien aquesta sana intenció, la de millorar les coses.

El problema, al meu entendre, rau en la seva incapacitat per dialogar amb els que en saben més, els mestres i docents. Ampliant el cercle, el senyor Wert no ha sabut recollir les sensibilitats de pares i mares, col·lectius d’ensenyants i sindicats d’alumnes. No ha aconseguit dur al seu terreny a la universitat ni a les llars d’infants. Té d’esquenes l’escola concertada, sia aquesta laica o religiosa. En pocs mots, el senyor Wert està sol.

Ara bé, si ens posem a repartir pals, la resta de partits i col·lectius implicats, tampoc s’han mostrat en absolut flexibles en el període de preparació legislativa de l’esborrany.

Això fa que la durabilitat i la salut d’aquesta Lomce es posi, hores d’ara, en entredit.

Ja fa 8 anys discutien i es feia broma.
Les coses, malhauradament, de mal en pitjor...

En segon terme crec que la LOGSE, la famosa llei que a principis de la dècada dels 90 revolucionà el panorama educatiu espanyol, ha fracassat estrepitosament. És més, tinc la ferma convicció que és, encara que no la única (sobreprotecció dels fills, pèrdua del valor de l’esforç en la nostra societat, devaluació de la FP...), responsable dels pèssims nivells educatius que els catalans i espanyols demostrem en el darrer informe PIAAC. Ha fracassat, com tantes coses en el nostre estimat país, per les poques dotacions econòmiques que se li han atorgat. Diners que eren necessaris per desplegar el potencial inherent en aquella llei. Ha anat a menys per les diferents remodelacions que n’han anat desvirtuant el corpus ideològic embrionari.

Preocupant natalitat

Per l’August Lorente, veí de Gràcia, 23 d’octubre

Avui l’Idescat, l’Institut d’Estadística de Catalunya, ha publicat el seu informe sobre la natalitat a casa nostra el passat 2.012.

Es tracta d’un informe molt interessant i, si m’ho permeteu, revelador de com està evolucionant la societat del nostre país en aquesta primera part del segle XXI.

Un document sobre el que convé reflexionar a títol personal però, també, col·lectiu. Reflexions que haurien de fer les classes dirigents d’aquest país ja que, al meu parer, aquesta situació que ara és complicada, amb el pas dels anys pot arribar a ser insostenible, atès que no es veu en l’horitzó un canvi de tendència. Convé, doncs, un redreçament basat en polítiques atrevides i engrescadores de foment de la natalitat que, malauradament, no es poden aplicar pels pocs recursos disponibles a tal efecte en les diferents administracions públiques. I tot sense oblidar que aquestes tendències són globals i van més enllà de les nostres fronteres.

Però, anem a pams. Què diu, en grans línies l’informe?

·        A Catalunya, el 2.012, hi hagueren 77.098 naixements, dels quals 39.706 foren nens i 37.392, nenes.

·        En termes absoluts es manté la tendència dels països desenvolupats en que neixen més nens que nenes:  1,05:1,00 respectivament.

·        És el quart any consecutiu de davallada. Per demarcacions, la que patí una major sacsejada fou l’Alt Pirineu i Aran, amb un descens superior al 8% i les que menys, el Camp de Tarragona i les comarques gironines.

·        La taxa bruta de natalitat a Catalunya és del 10,3 per mil habitants.

·        Les mares catalanes, de mitjana, ja superen els 30 anys al tenir el primer fill. L’edat mitjana de les mares catalanes el 2.012 fou de 31,4 anys.

·        El 27,6% de les mares del nostre país són estrangeres, 1 de cada 4. Una dada que no para de créixer. Varia molt segons les comarques ja  que al 17% a la Terra Alta cal contraposar el 48% a les Garrigues si parlem en termes comarcals o el 70% de mares estrangeres de Salt si parlem de localitats puntuals.

·        El pes de les mares foranies es reforça si analitzem l’indicador de fecunditat en mares estrangeres, que arriba a 1,68 nens/dona mentre que en les catalanes s’estanca en 1,39.

·        Els set noms més utilitzats l’any passat, per sexes, han sigut: Marc, Àlex, Èric, Pol, Pau, Hugo o Biel, en nens i Júlia, Martina, Laia, Carla, Paula, Maria o Llúcia, en el cas de les nenes.

·        No paren de créixer els parts múltiples. En 1.699 ocasions els parts foren dobles (bessonada) i en 24 foren triples (trigèmins). Els prematurs arribaren al 6,8 del total, amb especial afectació en les noies entre 15 i 20 anys i en les dones majors de 35.

On hem de buscar les causes d’aquesta situació?

De l’informe es desprèn que la casuística actual és producte de la confluència d’una enorme varietat de factors. No és motiu d’aquestes línies fer-ne una anàlisi exhaustiva ni complerta. Pretenc simplement aportar llum i certs elements d’anàlisi i reflexió.

En resum la gènesi de l’actual baixa natalitat es podria deure, entre d’altres, a elements com:

·        L’arribada a l’edat fèrtil del grup de dones nascudes als anys 80 que, recordem, fou una època de baixa natalitat. Ara, doncs, hi hauria d’haver menys dones en edat reproductora. En concret el 2.012 les dones en edat de tenir fills eren vint mil menys que l’any anterior.

·        Els canvis socials dels darrers vint anys. La gent jove sembla tenir més dificultats que els homes i dones de generacions anteriors en assumir les responsabilitats i renúncies de tota mena que comporta el fet de ser pare i mare.

·        El context econòmic i de crisi i les dificultats de tota mena que se’n deriven. La inestabilitat i precarietat laboral suposa dificultats econòmiques insuperables a moltes parelles. Tenir un fill surt massa car a pares mileuristes. Altrament, la dificultat per accedir a una vivenda assequible i de qualitat, posposa molt la presa de decisió sobre la paternitat i la maternitat.

·        L’allargament del període formatiu fins més enllà dels 25 anys i la dificultat de trobar una feina que hi estigui relacionada.

·        Les diferents expectatives laborals i d’èxit en la seva carrera professional de la dona actual, en comparació amb la generació anterior, fan que costi trobar l’espai necessari per assumir la maternitat en  no poques dones i que, en alguns casos , es visqui aquesta com un procés inassumible.

Les conseqüències de tot plegat són ben conegudes, car se n’ha parlat abastament. Per citar-ne algunes, que s’encadenen unes i altres , formant una xarxa atapeïda i problemàtica, podríem llistar les següents:

1.     Es produeix una progressiva erosió de la base de piràmide de població, aquella que correspon a les generacions més joves i que s’atansen per primer cop al mercat laboral. Menys ma d’obra. Menor quantia de les cotitzacions laborals i socials.

2.     Producte d’això, es genera una situació de desequilibri que no garanteix el necessari relleu generacional en termes absoluts (no necessàriament en termes mercantilistes). Breument, incessant increment del nombre de pensionistes.

3.     La població envelleix lentament i progressiva. Amb els avenços constants de la medicina, l’esperança (que no la qualitat) de vida, en els països del nostre entorn, s’allarga força.

4.     Fruit d’aquests factors es dispara la despesa sanitària creant un dèficit inassumible, en generar-se, al mateix temps, menys recursos i recaptar l’estat menys impostos. Es gasta, en pocs mots, més del que s’ingressa.

Per tot plegat, caldria reclamar la implementació urgent, a nivell estatal i europeu, de polítiques efectives i realistes de foment de la natalitat i de suport a les famílies (en el format divers que aquestes tenen avui en dia) per intentar redreçar l’actual tendència negativa. El nostre futur en depèn. Que així sia!

Kon-Tiki

L’EXPEDICIÓ “KON-TIKI”,

UNA AUDAÇ TRAVESSA PEL PACÍFIC

A finals del mes de setembre va arribar a la nostra cartellera cinematogràfica la pel·lícula més costosa del cinema noruec, Kon-Tiki (2012),un biopic de la gesta aventurera que va dur a terme el biòleg i explorador Thor Heyerdahl el 1.947, per ratificar 10 anys d’investigacions que van donar cos a una teoria sobre l’arribada de població des de Sud-Amèrica a les illes de la Polinèsia fa 1.500 anys, i que topava frontalment amb la doctrina científica imperant, que donava per suposat que la població d’aquest indret del Pacífic provenia exclusivament de l’Àsia.

Heyerdahl, que havia arribat amb la seva primera muller durant la segona meitat dels anys 30 a la Polinèsia per realitzar un treball de camp científic, va trobar restes (un monument semblant al déu del Sol, Tiki, de la civilització preincaica, exemplars de pinya idèntics als de Sud-Amèrica, i altres testimonis d’una possible connexió entre ambdues civilitzacions) que van bastir les seves propostes. La dificultat de la teoria –cap societat d’estudis científics i geogràfics de l’època no li va voler publicar l’estudi-  és que ningú no creia versemblant que els corrents marítims de l’oceà Pacífic permetessin (se’ls considerava una barrera) l’arribada de naus des de Sud-Amèrica fins a la Polinèsia en un trajecte de més de 8.000 km. Heyerdahl va arribar a la conclusió que van arribar els habitants de Sud-Amèrica a la Polinèsia, no mitjançant naus ni barques, sinó balses de troncs d’arbres (com els rais catalans) i que, d’alguna manera, van poder trobar un itinerari a través del Pacífic. Va ser la darrera empresa editorial que li posava traves a la publicació que el va instar que demostrés fefaentment i de forma personal la seva teoria.

Poc li va faltar a l’intrèpid aventurer per engrescar-se en aquest agosarat periple en una balsa amb troncs com van fer els protagonistes de la seva teoria, i no van ser pocs els obstacles (reticències familiars i trobar suports per al finançament a l’expedició), amb què es va trobar, i que va vèncer finalment per poder tirar endavant el projecte i salpar des del Perú rumb a la Polinèsia, a on va arribar 101 dies després.

Heyerdahl (1914-2002) es va assegurar d’immortalitzar aquesta proesa a través d’un llibre  que va vendre milions d’exemplars, i un documental (un membre de la tripulació era el càmera de l’expedició), que sí va rebre l’Oscar, com a millor obra d’aquest gènere, el 1951. A Oslo es va crear un museu etnogràfic amb el nom de Kon-Tiki, que incloïa, com a principal atractiu, l’embarcació amb la qual es va dur a terme el viatge. L’esperit aventurar del noruec no es va esgotar amb aquesta gesta, i va protagonitzar  amb posterioritat altres projectes i expedicions etnogràfiques: la connexió Egipte i Amèrica (Ra i RaII), els sumeris i l’oceà Índic (Tigris), l’illa de Pasqua (reflectida al llibre Aku Aku) o fins i tot treballs etnogràfics a illes Canàries (piràmides de pedra a l’illa de Tenerife). Avui dia, però, encara no és unànime per part de la comunitat científica, la plena assumpció de les teories exposades per l’explorador i aventurer amb l’expedició Kon-Tiki.

La pel·lícula noruega recentment estrenada, que va competir debades com a millor pel·lícula estrangera als darrers premis Oscar, narra visualment amb encert i transmet de forma convincent les vicissituds (moments tensos, enormes obstacles a afrontar i situacions realment angunioses) que va patir la tripulació (sis homes, en total) durant tot el viatge. Cal destacar, així mateix, d’aquest film, l’esplèndida fotografia, amb plànols carregats de poesia, així com una aconseguida banda sonora i el bon quefer dels protagonistes, gairebé tots desconeguts per aquestes llars.

Si voleu, doncs, gaudir l’experiència de veure en pantalla gran aquesta odissea (i si podeu, car no és tasca menys petita, en aquests temps de crisi,  la d’acudir a les sales de cinema, amb tots els entrebancs econòmics que  suposa), no en sortireu pas decebuts.

Francesc Xavier Gàllego i Lucas

Copagament

Nou copagament de medicaments. Una nova injustícia social

Josep Martí Valls. Doctor en medicina

El ministerio de Sanidad d’Espanya ha publicat una Resolució (BOE 225 de 19 de setembre de 2013, Resolució 9709) emparant-se en el famós i desgraciat Decret Rajoy (16/2012 de 20 d’abril) per fer pagar un 10% del preu dels medicaments, fins a un límit de 4,20 euros per capsa, al pacients amb Dispensació Ambulatòria a la farmàcia dels hospitals (MHDA). Son 42 fàrmacs per tractar a pacients amb malalties cròniques, generalment greus, com càncers, hepatitis, artritis i altres, en molts casos essencials per mantenir la vida del pacient.

A Catalunya hi ha uns 6.000 pacients en aquesta situació (sembla que el afectats per VIH no entraran en aquest copagament) i representen una despesa mitja d’uns 7.000 euros per pacient cada any (42 milions d’euros).

En front d’aquesta nova mesura del govern, totalment immoral, amb absoluta manca d’equitat i no basada en criteris científics ni de bona gestió del medicament per part dels professionals, hem de dir un cop més NO. Ens oposem i denunciem aquest nou fet de fer pagar al ciutadà la crisi econòmica provocada pel sistema financer, denunciem aquest camí d’anar traient drets de ciutadania i anar aprimant el sistema públic de salut.

Si l’anterior copagament, augmentat pel Decret Rajoy, o per l’euro per recepta, es va voler justificar com a mesura dissuasòria del consum elevat de fàrmacs (com si sigues el pacient qui es recepta els medicaments de pagament públic) aquest nou copagament es ja absolutament injustificable per aquesta suposada raó (o es que es pretén dissuadir a pacients greus i crònics que no prenguin els seus medicaments? la decisió es d’algun boig!. Veiem doncs que es una mesura purament recaptatòria, injusta, que penalitza un cop més als més febles (gent gran, malalts crònics i greus).

Aquesta mesura ha estat denunciada i protestada per moltes entitats, l’oposició parlamentaria al govern i varies comunitats autònomes. Aquí a Catalunya el Conseller de Salut ha manifestat que no hi està d’acord (no ha dit que ho recorrerà o que no l’aplicarà) i que “miraran” de com fer-ho en les persones que no puguin pagar, però cal dir-li que aquests serveis ja els tenim pagats tot hom amb els nostres impostos.

Lo que està passant amb la sanitat es molt greu, treure drets, aprimar el sistema públic mentre es dona de menjar a la sanitat privada amb afany de lucre, convertir la salut de les persones en un nou negoci, no ho podem permetre. 

Pg. M. de Déu del Coll

Carrer / Passeig de la Mare de Deu del Coll.

   El carrer Mare de Déu del Coll surt de la plaça Lesseps, tot recte i fa pujada que en alguns punts és prou costeruda, i fa un gir a la dreta fins acabar al carrer  de Farigola.

   Ara anem al passeig Mare de Déu del Coll. Neix a la plaça Mons i acaba al carrer del Salze, junt al carrer del Santuari, on a continuació comença el carrer de Lorda. És un passeig bonic de fer caminant.

   El motiu per parlar d’aquests carrers no és, com hem fet altres vegades, per donar una petita biografia del personatge que honora el carrer amb el seu nom, ja que això ho deixem a mans de l’església, que en sap molt. Ho fem per explicar el que passa, a vegades, sobre tot  a la gent de fora del barri.

El fet que hi hagi el nom duplicat “Mare de Déu del Coll” amb l’única diferència entre “passeig” o “carrer” facilita l’equivocació i la confusió dels interessats.

Si a una persona li han donat com adreça “Mare de Déu del Coll”, sense especificar si és carrer o passeig, o el que és pitjor, posar carrer en lloc de passeig o viceversa, porta a una notable dispersió i molèsties a la persona mal informada.

   Creiem que no estaria mal pensat si el nostre Ajuntament hi prengués part i, per dir alguna cosa, el carrer podria seguir dient-se Mare de Déu del Coll, ja que és el més transitat i cercar un altre nom per al passeig. Per idees i suggeriments que no falti!

   Naturalment algú pot dir  que si això fa molts anys que està  d’aquesta manera també pot seguir igual molts anys més. Doncs sí, tot igual i amb les mateixes dificultats i embolics com fins ara.

Josep Riera, veí de Gràcia i membre de la

AA. VV. Gràcia Nord

República, Vallcarca?

LA REPÚBLICA ÉS TAMBÉ VALLCARCA

Joan Falqués, president

Es cert que l’avinguda República Argentina, es la fita que marca el punt de trobada entre ambdós districtes, el de Sarrià- Sant Gervasi  i el de Gràcia, en els barris del nord, però no per aquesta raó ens n’hem d’oblidar.

Per aquest motiu uns i altres, tenim el deure d’intentar, per tots el mitjans, dignificar aquesta principal artèria. Un carrer, el de l’Avinguda, que ha estat durant molt de temps el motor comercial de la zona. Però d’un temps ençà hem anat veient com comerços, ben arrelats al barri, han hagut d’anar tancant mentre que d’altres, per motius ben diversos (entre ells la crisi), són a punt de fer-ho.

L’avinguda, al llarg dels anys ha anat creant al seu voltant una petita xarxa d’establiments, la subsistència dels quals depèn directament de la salut de l’arteria principal, hores d’ara, al nostre parer, molt precària. No deixem que es mori.

Els comerços, veïns i veïnes d’ambos costats, reunits, van acordar constituir una plataforma única per tal d’unificar en una sola veu, les demandes davant dels districtes, partits politics i les administracions.

Entenem que caldria demana, amb caràcter urgent, la remodelació de l’Avinguda de la República Argentina, entre els carrers Velázquez i el Viaducte de Vallcarca, tal com ja s’ha fet des de Velázquez a la Plaça de Lesseps. Això comportaria  l’ampliació de les voreres, resoldre els problemes amb la correcta canalització de les aigües dels dies de pluja, la instal·lació d’un millor i més eficient  enllumenat i el plantat d’un arbrat adient que alhora, en caure el vespre, permeti la correcta il·luminació de les voreres.