Parlem avui d’economia, dels deutes, dels patrimonis, dels ingresos i de les feines de tothom. Per tal de situar l’escenari en els temps presents cal fer un petit recompte de les coses que han anat passant fins arrivar a on som ara.
L’Ambició. S’acabat una etapa que estaba dominada per uns nivells de enriquiment ràpid i extens, sense cap consideració respecte a que les circunstàncies poden canviar. Quasi be tothom sentía la cara més dolça del diner, en faig a cabassos o el meu pis cada dia val mes o la meva empresa millora o l’Estat te excés de diners per compte corrent o per recaptacions de
L’Enveja. Els que guanyaven ho anaven difonen a tort i a dret per tal que s’extengués l’efecte enveja que és un dels pilars a on s’apoya més decididament l’enriquiment. Un és ric o va cami de ser-ho sempre que els altres no el puguin seguir si no, un és com tots, viu com la majoria i consequentment no és ric. Si fas el viatge, tens el pis o condueixes el cotxe que la majoria de la gent es pot permetre has de procurar modificar les tevés pautes de consum. Per tal de modificar aquestes pautes passem al següent punt.
L’Endeutament. Si els altres compren mes o menys el mateix que compres tu, tu només tens una sortida que et fa diferent que és comprar més. Això vol dir en gran part dels casos haber de demanar diners. En un moment on es generalitzen i accentúen les ganes de poseïr es generalitza el recurs al crèdit.
Sota el paraigues d’aquesta introducció, amb la perspectiva que dona la barreja de percepcions sobre el comportament de les persones, recuperem la primera lectura que s’ha fet de la situación económica.
Els crèdits que els bancs americans i de d’altres contrades, han donat a gent que no els pot tornar. La baixada dels tipus d’interés fa que baixin els marges que tenen els bancs, venent diners a preus més baixos, per tant la sortida que tenen per creixer o mantenir resultats és augmentar les vendes. Aquesta lluita per creixer comercialment fa que s’acabin donant molts crèdits a gent que no pot tornar els diners i per tant es crea una crisi financera que més tard esquitxa tota la economía.
Parem una estona en aquest fet. Suposem que un fill teu trova la seva primera feina per la que cobrarà mil euros amb un contracte indefinit. L’alegria per la situació és gran, el contracte és indefinit, és a dir, no sabem quan durará en tot cas pels que els hi costa més entendre les coses el contracte no és etern. Arriva a casa content i et demana a tu, mil doscents euros, ara que te feina vol comprar-se una moto de segona mà que està d’oferta i un amic seu està a punt de fer el mateix, amb una de nova. Dues posibles solucions.
La primera que valora més el present: “Fill meu com vols que et dongui 1.200 euros si sé que només en cobrarás 1.000?. Si vols t’en donc 800 i així t’en quedes 200 per les tevés despeses”. Si llegeixes aquest escrit i et dius Botin afegeix el següent (… a més a més els 800 euros t’els aniré donant a raó de 200 euros cada divendres ...)
La segona solució valora més el futur: “Fill meu comfio amb tu, ets jove i aquesta és la teva primera feina que tens, ja en trovarás d’altres amb el pas dels anys i sé que em tornarás els diners tot i que ara no els puguis pagar, té els 1.200 euros”.
Quina de les dues respostes és la del bon banquer o banquera o la del bon pare o mare?
Aquest és el dilema sobre el que reposa una part de l’explicació oficial de la crisi. Els banquers han actuat comfiant en el futur però no s’han complert les espectatives per tant hi ha fills que no tornen els diners avui. Per que poso la paraula avui? Per que és la part fosca de la crisi, si el teu fill que espera guanyar 1.000 euros li comuniquen que no ha superat el període de prova i l’acomiaden als quinze dies què pasa?
El nano te 500 euros i en deu 800 o en deu 1200 depen de quina decisió hagis pres en el seu moment.
Per tant AVUI han canviat les circunstàncies que determinaven el teu comportament, i és clar el seu. Dues opcions altre cop.
Primera opció: “Si t’has quedat sense feina és el teu problema torna’m els diners”. Aquesta “solució” agreuja la situació de crisi, la falta de confiança es fa evident, però justifica el canvi, a partir d’ara quan vinguis a demanar diners te les faré pasar magres ja he vist que ets dels que no paguen, només li deixaré diners al teu germà que és funcionari i aquets cobren cada més o a aquell amic seu que és ric i només vol ferse’n una mica més.
Segona opció: “Comfio amb tu fill meu ets jove i aquesta és la teva primera vegada que vius una crisi … bla bla bla … paguem amb un plaç més llarg, a mida que vagis poden”.
Si gran part del crèdit concedit per la banca a tot el mon és inmobiliari com pot ser que un edifici que pot durar uns centenars d’anys el volguem pagar amb unes dotzenes d’anys?
Si les circumstàncies sota les que prenc decisions varien he de pendre decisions diferents? Decisions diguem-ne d’ajust a les noves circumstàncies?.
Si soc banquer i els meus clients m’han de pagar un tant cada mes per les hipoteques i no poden pagar o em quedo la propietat (solució americana) i el banc fa fallida per que té un patrimoni amb un valor de mercat avui per sota de la xifra de diners que va deixar ahir. O els hi allargo el plaç de pagament, baixen les quotes i no cal que malfiï, solució que no pren quasi be ningú. Caixa Catalunya et compra el pis et converteix amb llogater i et dona l’opció preferent de compra per més endavant, però el pis ja és seu i el tenen valorat en els seus comptes a valor del prèstec que et van donar, ah! per cert, comptablement no perden diners.
Si ets un banquer i tens els ingresos planificats pels propers quaranta anys, per exemple, per que has concedit crèdits hipotecaris amb aquets plaços, per guanyar diners l’unic que has de fer és gastar poc.
En resúm, que l’Estat faci de pare, cregui en els bancs i que ja tornaran els diners amb el pas dels anys mentre els bancs decideixen no deixar diners no fora el cas que no els hi tornin com ha pasat avui. Si heu llegit fins aquí ja sabeu lo de les dues opcions, l’Estat tria la de valorar el futur mentrre els bancs trien la de valorar el present. Fins quant dura una situació com aquesta?: fins que es capgiren les tornes. Proper capitol a la propera edició de la revista, no us el perdeu.
Josep Montmany
jmontmany@addesa.com
