Per l'August Lorente
Veí de Gràcia i ciclista aficionat
Estem en una època de crisi. Vivim una espècie de “boom” de la bici a
ciutat.
Se n’ha parlat molt. Sovint només dels avantatges.
La bici, per sé, no és talismà ni comodí, però amb ella hom estalvia, hom
contamina menys, hom viu millor, hom respira diferent, la vida és més pacífica,
tot corre menys i es degusta millor.
Sempre?
 |
| Imatge de Saragossa, idèntica situació a la de la capitat catalana. |
Malauradament aquesta imatge es repeteix massa a les voreres de la nostra
ciutat.
Un ciclista anant per la vorera de qualsevol carrer, esquivant vianants
que, molt sovint, l’increpen, no exempts de raó.
Jo mateix sóc ciclista.
Pujo a la vorera menys que d’altres companys, però hi pujo.
I ho faig per què tinc por.
La culpa és de tothom: dels governants per no creure en la bici com a mitjà
sostenible de transport, dels automobilistes i motoristes per pensar que el
carrer els pertany en exclusiva i, cal acceptar-ho, també n’és dels ciclistes
que no sempre respectem les normes (cíviques o del codi de circulació).
Visc, vivim, en una ciutat vertical, de
carrers estrets i edificis alts, amb una elevada pressió de trànsit rodat. Una
ciutat que no va ser dissenyada per a practicar el ciclisme.
Una ciutat que no va ser dissenyada per ser com és. N’estic segur. Un
idealista noucentista com l’Ildefons Cerdà, ni el pitjor dels seus somnis,
devia imaginar un carrer Balmes o un General Mitre, a dos quarts de nou del
matí o a les sis del vespre, farcits de vehicles, amb una densitat tan alta que
no hi gairebé espai per a res més.
Però és la ciutat que tenim.
I amb ella hem de conviure.
I la bicicleta, des de fa uns anys, intenta trobar el seu espai, en aquest
maremàgnum.
Quan els convé, des de les administracions, bé que en fomenten l’ús.
Ben bé que se’ls omplen les boques de paraules encisadores sobre el Bicing o sobre els meravellosos
avantatges de l’ús de la bicicleta (tan
evidents que no són pas el motiu d’aquestes reivindicadores línies).
Cal, entre tots, dissenyar una Barcelona que sigui capaç d’integrar la bici
en el seu entramat de mobilitat, que doni resposta a les legítimes aspiracions
dels ciclistes (ocasionals, esportistes, habituals del bicing...).
Una Barcelona en la que els ciclistes desapareguem de les voreres.
Bon senyal serà.
Voldrà dir que la xarxa de carrils bici ha crescut i és moderna, eficaç i
coherent, que té continuïtat. Voldrà significar que el bicing arriba a tots els
districtes i a tots els barris (caldria tenir un punt del servei a menys de 500 metres del lloc de
residència). Voldrà fer palès que tots els que vivim a Barcelona veiem la bici
com un avantatge, com una solució i no com un problema.
Serà, en definitiva, una Barcelona millor, més integradora, més sostenible
i, sobretot, una ciutat amb les voreres per als seus vianants.
